-un petó atura el món-




A pocs dies d'acabar l'any i aquí, on mostro algunes de les experiències d'una afició que m'agrada, no voldria deixar enrere el 2013 sense fer menció especial d'un dels millors moments viscuts.

El 23 d'abril és un bon dia per sortir, Barcelona s'omple de llibres, de roses i de gent que celebra entre d'altres coses el compartir això tan sublim que en diem amor. Centenars d'escenes i moments especials, impossible copsar-los tots, però l'atzar me'n va posar un al davant que va ser tot un regal.

Aturada al costat d'un arbre, fugint de l'atabalament i fora del corrent de la gent els vaig veure. Em va cridar l'atenció el tocat de flors als cabells, que s'apropaven i allunyaven d'un cap pèl-roig. Suposo que ells també havien buscat un lloc per asseure's i menjar. És ben cert que el fons s'expressa en les formes, i de vegades, d'una manera tan espontània, ben lluny de censures i prejudicis, que així, i com si ningú els pogués veure, aliens a tot el que els envoltava, entre mirades dolces i sinceres s'oferien mossegades d'entrepà, entre rialles i jocs es donaven patates fregides, i entre glops de refresc tendres petons. Complicitat, entusiasme, i un munt de coses més, feien evident la seva il.lusió de compartir un dia com aquell.
Davant una mostra tan real, preciosa i franca d'allò que la majoria voldríem viure eternament, no me'n vaig poder estar. Amb meravella, decisió i consideració vaig anar fotografiant. I és precisament per aquest motiu, consideració, franquesa i agraïment que desprès d'una estona m'hi vaig apropar i els ho vaig explicar. La seva reacció va ser molt bona, millor del que m'esperava, es van mostrar sorpresos, afalagats i contents, aquells moments no s'esvairien en el temps, per a ells era una ocasió especial pel que em van explicar, ara podem dir que en conservem testimoni tots tres. Segurament per això la fotografia m'agrada, perquè és moltíssim més que imatges, és una manera d'interpretar el que hi ha al voltant.

Gràcies A. i L.





-descobrir-






El vaig descobrir al fons d'un frondós jardí, vell, brut, rovellat, mig amagat per tot alló que no s'havia esporgat, em va semblar oblidat. No em va costar deixar-me captivar, una curiositat i un pas endavant. A través d'un plàstic desgastat apareixien tons de verd, de groc, de vermell inclús, formes, llum, vida.
I d'alguna manera m'ho vaig voler emportar.
Per a mi la bellesa també és allà on la sabem trobar.










He d'explicar que hi vaig tornar tres, quatre o cinc vegades. Sempre mirant i fotografiant a través de les parets transparents, no vaig demanar mai la clau, potser poder-hi entrar trencaria l'encant.